Alarmisme desmotivador amb el català


Soc dels qui creu que la gent de Koiné es va equivocar en les formes, però ens alertaven d’un fons de la situació i de la possible evolució de la llengua que calia escoltar-los. També dels qui creu que el català està en retrocés i que això no només és una pèrdua de riquesa lingüística i cultural, sinó que és una laminació de la identitat catalana. Ara bé, si tots els missatges al voltant de la llengua són només d’alarmisme, l’efecte que volem que es provoqui: una reacció de la societat catalana per a revifar i ajudar a mantenir viu el català, segurament serà un fracàs.

Si el català només queda associat a notícies negatives generarem pocs incentius perquè les noves generacions l’utilitzin, els nous parlants s’incorporin i els parlants del català el mantinguin. Per què ningú hauria de fer cap esforç en mantenir el català, en aprendre’l bé, en què es torni la seva llengua d’ús habitual si és una llengua que va a l’extinció, que és cada cop més marginada i el seu futur és molt negre? Aquest alarmisme continu segurament provocarà un estat de consciència entre els qui tenim ja un compromís amb la llengua (i cada cop som menys), i serveix per endurir el sector més nuclear de parlants del català. Però l’efecte allà on la llengua s’ha de guanyar el seu futur (noves generacions, nous parlants, i parlants que poden o no tenir el català com altra llengua com a llengua d’ús habitual) crec que no és positiu.I del català podem dir coses molt positives.

Segurament “Plataforma per la Llengua” construeix un discurs més propositiu i engrescador. Tal com ho ha fet a Ciutat Meridiana. De coses positives n’hi ha. De moment el català es porta per moltes feines, és un dels millors ascensors socials del país, almenys per les persones de classes populars, tot i que no tant per passar de classe mitjana a alta. És un idioma que obre les portes a un entorn cultural i d’oci del país molt interessant. En tenim obres de teatre, música, activitats culturals populars que es fan en català. Sense el català pots gaudir dels castells o dels correfocs, sí, clar, però segurament no te’ls pots fer tan teus.

No es tracta de fer un discurs cofoista, ni que negui la realitat del català: que és una llengua amenaçada i que està en retrocés, així i tot encara útil econòmicament i socialment, sinó d’intentar treure encara que sigui com a complement al discurs alarmista, la seva utilitat. Aprendre una llengua com el català quan ja domines el castellà requereix o bé inquietud, curiositat o necessitat. Especialment, la tercera opció, ja que aprendre una llengua requereix una energia i un esforç i no tots volem aprendre llengües per pur plaer; per tant, la percepció d’utilitat és el que pot incorporar nous parlants o reforçar el seu ús entre qui ja la coneix. I que és aquesta percepció d’utilitat?, dos aspectes: la utilitat pràctica (accés a feines, capacitat d’obrir portes socials, culturals o econòmiques) i el prestigi social de la llengua. I aquest prestigi social es degrada si només expliquem que el català és una llengua moribunda.

Deja un comentario