Amb aquest article faig dues coses, retorno part de la cortesia amb el Rubén i la gent de CDC que em va obrir les portes al seu congrés com a convidat blocaire, i també continuu aprofundint en això del ciberactivisme i les organitzacions polítiques.

Com vaig dir en el meu anterior post, vaig ser convidat al 15è Congrés de CDC com a blocaire, juntament amb un parell de militants d’ERC, em sembla que el Xavier i jo erem els únics raras avis en la taula sobre ciberpolítica que van organitzar amb en Marc Vidal, Carme Laura-Gil, Carles Puigdemont i en Saül Gordillo.

Torno a agraïr a l’organització del congrés que m’haguesin convidat, val a dir que han sigut segurament el primer partit català en convidar a blocaires de partits rivals al seu congrés, amb la possibilitat fins i tot d’entrar-hi a una de les ponències de debat congressual, pulular pel plenari i tenir un espai per a blocaires, tranquil per a ser-hi i xerrar. Fins i tot accès als dirigents del partit com bé ha mostrat l‘Antoni Ibañez al seu blog.

Foto de Toni Ibañez

Ara començaré amb la reflexió. Respecte al que CDC ha aprovat sobre ciberactivisme veig que tots anem en una mateixa línia d’intentar aprofundir la cibermilitància, començar a parlar d’agrupació virtual i d’estrategia comunicativa a internet. Cada esmena i matització és diferent, segurament les propostes que tractarem en el congrés del PSC sobre web 2.0 són més globals (i menys referides al cibermilitant) que les de CDC, però els de CDC s’han compromés en aquesta línea de forma clara. Això vol dir “convergència” (i no em refereixo al nom del partit), sinò a que gent de diferents sensibilitats i tradicions, ens hem trobat devant dels mateixos problemes i la mateixa realitat i arribem a solucions semblants (el terme s’utilitza en biologia evolutiva per exemple descriure com una mateixa solució, l’ull, pot evolucionar i aparèixer diversos cops en les especies, o com animals d’origen diferent terminen adoptant un bec molt semblant per alimentar-se de la mateixa flor).

Val a dir que els ciberactivistes dels diversos partits hem de parlar-ne més… el sectarisme partidista esta bé en campanya electoral o en moments de confrontació política i ideològica. No és dolent aquest “sectarisme” puntual… la política és “opció” i quedar-se sempre en el gris sense posicionar-se pot sonar bé intelectualment però és inútil en la gestió de lo públic. Per tant els activistes molts cops hem de ser “confrontativa” i defensar la nostra idea com una opció més bona que l’altre. La política obliga a escollir. Ara bé, això és puntual, en un moment donat, en un plenari de districte, en un parlament, en una campanya electoral, en un debat, en una conversació sobre un tema concret, però en general la política també ha de tenir espais de diàleg no sectari i confrontatiu.

Crec, insisteixo, que hem de parlar més els ciberactivistes. No som molts a les organitzacions polítiques i podem aprendre uns d’altres, compartir inquietuts i pors, establir ponts de diàleg i entendre millor que la política 2.0 si ha de ser, és oberta, fins i tot al debat deliberatiu amb els opositors. El model que a vegades pot inspirar la “política deliberativa” utilitzant la web social sona més a “uns ciberactivistes criden en un sentit, uns altres en un altre, i dialoguen amb una massa social ciberciutadana que a vegades opina i interacciona”. No té sentit la democracia deliberativa sinò deliberem també els que tenim visions diferents, no existeix el “ciberciutadà” neutre sense opinió… segurament tingui molt de “ciberactivista” (com a mínim en potència), el ciberciutadà sobre el que influim i que ens influeix és també el ciberactivista d’altre tendència. A diferència de la militancia de base, el ciberactivisme et fa conèixer i ràpidament a persones d’altres tendències ideològiques amb les que mantens relacions i diàleg. Aquesta vivència que normalment només veuen els càrrecs amb responsabilitats institucionals, ja que normalment els militants d’un partit no tenen espais d’interacció directa amb els d’altres partits (excepte el dia de les eleccions a les taules electorals), els ciberactivistes la tenim gairebé des del mateix moment que llegim els primers blogs.

Això pot canviar la política?, una mica sí, els debats Don-Aire vs. Carles Puigdemont ja són un clàssic del twitter… el diàleg entre militants d’altres partits, permet experiències com les que hem impulsat alguns (en especial el mateix Don-Aire inventor de la idea i Eduard Díaz que ha tingut molt èxit) de cross-blogging on un activista d’una organització escriu en el blog d’un activista d’altre organització i dialoga amb els simpatitzants d’aquest blog. Però no només això, permet una política més horitzontal, però també trans-organitzativa. Supera les organitzacions polítiques i permet que militants d’organitzacions antagòniques puguin trobar ponts de trobada, puguin treballar conjuntament en una campanya. Això és important?, si la percepció de la política es que tot són baralles, això ajuda a trencar una mica la imatge que es projecta de la política, però sobretot ajuda a contruir un relat polític general més amable, estructura xarxes trans-organitzatives que en general només es trobaven a l’abast de les direccions dels partits (que sí interaccionen i molt amb les direccions de les altres organitzacions), i permet trobar punts en comú. Si creiem que la política ha de tenir un grau més de política deliberativa i trobar consensos construits més des de la base (per evitar que un canvi de govern, per exemple porti el canvi radical de la llei educativa, per posar un exemple molt i molt comú) això és positiu.

El que fem els ciberactivistes quan interaccionem i ens relacionem amb els d’altres tendències és ajudar a construir aquest consens social, a trobar punts de trobada i espais d’amabilitat política. Trenquem la crispació quan sabem dialogar i establir canals i ponts de contacte. Som rivals però no cal que siguem enemics, i fins i tot som aliats en molts aspectes. Podem polititzar la societat amb una mica més de força. En Rubén deia que això és política 2.0, jo crec que és una de les seves conseqüències positives. Quan es supera el dogmatisme (si us plau no entreu en segons quins agregadors), la política guanya un nivell de debat i interacció que no s’aconsegueix tan facilment en la política “de pedra picada”. Quan Antoni-Guitérrez, el Marc Vidal o en Don-Aire parlen d’aprofitar la inteligència col·lectiva i el talent en xarxa, també es refereixen no només a dins de les organitzacions sinò en les relacions informals entre ciberactivistes. Per això lo de “convergència” en el tipus d’esmenes que fem els ciberactivistes a les nostres organitzacions, encara que són diferents, sí que comparteixen un mateix esperit: o les organitzacions entren en la política 2.0 d’alguna manera o una altre o es quedaran més desfasades, ningú vol perdre l’oportunitat.

Per altre banda, una minúscula que vaig tenir al congrés va ser la conversació que vam tenir uns quants blocaires al final de la xerrada sobre ciberpolítica. Ja comença a ser clàssic també el dir que la catosfera política té simptomes d’esgotament. Potser la idea és que a més de l’efecte “postelectoral” que fa que molts blocaires de conveniència (aquells que s’obren un blog per fer campanya) desapareguin, la catosfera política té un parell de problemes esencials que no es resolen. I com vam parlar amb el Toni Ibáñez no es tracta de l’idioma (com ell ben diu, en un clic tens la traducció “patillera” d’un bloc en català), sinò el que veig és que la catosfera (excepte uns poquets) és molt endogàmica en els temes que tracta. Hi ha una part important de la catosfera que gira i gira sempre al voltant del debat identitari, amb el paradigma que en Saül defensava de que a “internet sí que som un “estat” al tenir el .CAT”, la gent que necessita identificar-se amb Catalunya com a fet nacional s’aboca a aquest espai. Això és positiu, tota identitat nacional ha de tenir vies d’expressió, els “no-nacionalistes” no hem de possar cap pega a això, ja que el que construeix la identitat individual és quelcom molt respectable i fins i tot defensable (per això també els “ateos” practicants no hauríem de reivindicar la fí de les religions pel sol fet que creiem que no hi ha cap argument lògic per a mantenir-les).

Ara bé, quan la catosfera queda molt relegada a aquest espai d’expressió nacional sense interaccionar amb altes blogosferes polítiques més àmplies (com pot ser la hispanosfera) veiem que ens passa dues coses:

a) Esgotem ràpidament els temes i li donem voltes a lo mateix… no ens nodrim de fora per retroalimentar-nos i alimentar altres espais blogopolítics. Ens falta “xixa”, i si mitja catosfera polititzada ignora directament el que succeix a la hispanosfera (pel sol fet d’ignorar-la) ens perdem cibercampanyes, debats, etc… No es tracta que deixem de costat el parlar de les “nostres” coses o deixem de banda el català, l’idioma no és la barrera, sinò que també llegim blogs de la hispanosfera que ens puguin interesar, que també enllacem gent de la hispanosfera i els hi comentem. Una persona que ho fa molt i molt bé, és en Lluís Pérez, d’ERC, que sense haver deixat el sobiranisme cibermilitant enllaça i llegeix gent de tot tipus i s’enfrasca en molts altres debats.

b) No som suficient massa crítica. Ens manca ser un nombre més gran de ciberactivistes per a poder mantenir viva una catosfera política que pugui ser molt més dinàmica. Som poquets, i aquests poquets tenim idees, podem ser els més actius de tota la blogosfera, ser molt activistes, estar-hi a tot però no podem igualar la força d’una xarxa que com a mínim ens decuplica. Això no vol dir que no constituim una xarxa catosfèrica o catalanosfèrica, sinò que a més podem enllaçar-nos amb d’altres (sigui l’hispanosfera o la francosfera o la blogosfera anglosaxona). El fet que hi hagi gent que la seva identitat nacional la construeixi en base als Païssos catalans o bé amb Catalunya no vol dir que obviem les dinàmiques positives que es generin en altres xarxes. De fet, per exemple la gent de Madrid (que en nombre poblacional blocaire deuen estar al mateix nivell que els catalans) no haurien pogut llençar amb èxit la campanya de mails contra la presència de clergues als comités dels hospitals públics… simplement perquè no hi ha suficient massa. Va ser la blogosfera hispana d’esquerres que va reaccionar i va aconseguir un efecte superior. Si els de Madrid s’haguèsin tancat en ells mateixos, no estiguesin enllaçats i cooperant amb d’altres això no haguès rutllat de la mateixa manera. Potser no podem esperar que certes campanyes (com “el català a Europa”) puguin donar-nos molt de suport, o potser sí… hi ha molta gent “fora del Principat” i dels païssos que ens pot sorprendre (per exemple va haver-hi bastants blocaires que van defensar l’Estatut des de bitàcoles hispanosfèriques), però hi ha d’altres que sí. O fins i tot algunes que poden ser-nos interesants, o es que els catalans d’esquerres no ens desagrada la proposta de les 65 hores?, i tant que sí, però a la catosfera més dura aquesta campanya no ha arribat igual que sí ha arribat a la hispanosfera. Curiòs sent molts dels impulsors d’aquesta campanya catalans, i una de les organitzacions impulsora la UGT de Catalunya. En definitiva la catosfera o la catalanosfera no pot mantenir-se només enfrascada en sí mateixa..

Per últim val a dir que a totes les organitzacions els ciberactivistes representen certa sensibilitat per innovar, amb ganes de donar sortida el debat que les estructures clàssiques del partit no ajuden a que es doni, que aspiren a que el ciberactivisme sigui reconegut a la seva organització i amb un sentit d’apertura a la societat que va més enllà de la pura retòrica.

No sé si els ciberactivistes aconseguirem canviar quelcom de la política, si realment això de la política deliberativa és un pas endevant o la formació d’una nova èlit (de pacotilla) que vol acaparar l’atenció de les seves pròpies organitzacions en quelcom que no hi participa molta gent. El que sí és segur es que els ciberactivistes intenten aprofitar les oportunitats que donen les tecnologies, però no només això, la xarxa social que hi ha sobre la subestructura tecnològica per intentar innovar en política, comunicar i interaccionar. Potser això generi molts Don-Aires i Puigdemonts que vulguin comunicar els plenaris i dialogar amb ciutadans mentre hi són al Parlament enlloc de estar-hi parats esperant a la votació. Potser serem un parell de generacions molt frikis i gent que hem aconseguit seduïr a d’altres polítics com en Joan Ferran o la Carme-Laura o en Benach que sense estar-hi “embebits” de la cultura digital, sense ser fills de la generació “Naranjito” o posteriors, hem trobat en les eines de la web 2.0 una forma de portar la política “de pedra picada” al món digital… Potser sempre serem minoria, (de fet els activistes en general són una minoria), dins de les organitzacions polítiques però el que no se’ns podrà negar és que a totes les organitzacions ho estem intentant… intentem innovar i ens posem a fer-ho…. Una nova cultura política? No ho sé, el que sí que és veritat que els que ens tornem en ciberactivistes ja no volem tornar a fer la política com abans, fins i tot al món analògic de “pedra picada”, i això ja és una ruptura.

De fet, que fem ciberactivistes d’una tendència en els congressos d’altres organitzacions? Potser reconèixer-nos entre nosaltres i impulsar la feina de canvi dels nostres homòlegs a les seves organitzacions, ells (els companys de CDC, els d’ERC, els del PP, els d’ICV..) tenen els mateixos problemes que nosaltres, resistències molt semblants, i si ells aconsegueixen un petit èxit aquest serà copiat aviat per les nostres organitzacions només pel fet de no quedar-s’hi enrera, en aquesta competència dels partits per aconseguir certa hegemonia cultural.

Per últim, per deferència i perquè segurament si t’interesa com ha anat el congrés de CDC trobaras millor informació deixo els enllaços (trets de diversos blocaires que van assistir-hi) a alguns dels articles que referèncien el congrés de CDC.

(vía Ruben Novoa)

• Marc Vidal: Sociopolítica 2.0

  – Saül Gordillo: Congrés de Convergència
  – Toni Ibàñez: Congrés de Convergència en directe
  – Carles Campuzano: CDC 2.0
  – Roc Fernàndez: Trobada blocaire al Congrés de CDC
  – Carles Puigdemont: El congrés on Convergència agafarà impuls
  – Dessmond: Potser si que retorna la il·lusió

I al twitter (via Xavier Peytibi)

• Rubèn Novoa (blog), Marc Pallarès (blog), Roc Fernàndez (blog), Carles Puigdemont (blog), Saül Gordillo (blog), Marta Puigventura (blog), Cristòfol Josep Bordas (blog), Carles Banús (blog), Dessmond (blog), Albert Batalla (blog), Roger Pons (blog), Miquel Quintana (blog), Carles Oriach (blog), Joan Gavaldà (blog) o Toni Ibañez (blog).