Portar només candidats independentistes catalans a les eleccions europees no és cap fortalesa

La campanya electoral potser representa la pitjor cara de la política, és quan més partidista i partisana es tornen les persones que hi participen. En general intento mirar les campanyes amb certa distància encara que hi participi, fer ulls clucs a certs sorolls i arguments, perquè al final la Política (amb p majúscula) que és la que permet fer polítiques requereix molt diàleg amb altres forces i la realitat està molt més plena de grisos. En tot cas hi ha algunes coses que encara em sorprèn. Si n’ets independentista n’hi ha moltes raons per votar en les eleccions al Parlament Europeu la llista del MHP Carles Puigdemont o la d’Oriol Junqueras. No cal que cap de les dues llistes faci guerra bruta contra l’altre. Però, hem estat veient una argumentació que ha circulat per xarxes al voltant que la llista de Puigdemont està plena de catalans independentistes i la de Continua llegint

Puigdemont el prófugo

Estos días hemos visto el ridículo en el que ha caído la Junta Electoral Central intentando impedir que Carles Puigdemont, Toni Comín y Clara Ponsatí puedan ser candidatos en estas próximas elecciones europeas. No deja de ser también algo vodevilesco el vaiven entre juzgados, pasándose la patata caliente, para ver quien era el juez o la jueza que iba a tener que reconocer que Puigdemont, Comín y Ponsatí tienen todo el derecho al sufragio pasivo. En un país normal, 3 personas que siguen formando parte del censo y por tanto tienen derecho a sufragio activo, que no tienen causa alguna abierta en su contra, tienen también el derecho al sufragio pasivo. También unos presos políticos sobre los que no pesa condena alguna y por tanto sus derechos políticos están intactos. Pero en el caso que nos incumbe la Junta Electoral, en base a un recurso del PP y C’s había Continua llegint

Els llaços no els posa el Govern

En aquesta societat on la informació és mediàtica, mediatitzada i socialitzada per innumerables xarxes socials, al final la construcció del relat acaba agafant més força que els fets en si mateix. Un exemple és com ha aconseguit quallar la idea que els llaços grocs que n’hi ha a les conselleries i edificis de la Generalitat n’hi ha posat el Govern. Ens oblidem que la immensa majoria els hi han posat les persones treballadores dels centres de la Generalitat, que hi viuen i conviuen cada dia i que alguns s’han organitzat en les Assemblees de Defensa de les Institucions Catalanes o més conegudes com “ADIC”. Aquestes van néixer com a reacció dels treballadors de la Generalitat en contra de l’aplicació del 155. I han sigut la veu a les institucions quan els polítics es van veure obligats a callar. Gairebé en cada centre de la Generalitat, n’hi ha una ADIC. Són ells els qui convoquen concentracions en record dels presos polítics, pengen llaços, manifestos, cartells, pancartes i mantenen viva la flama de Continua llegint