Donar comptes de la feina de diputat, part 1: Feina com a portaveu d’infància

Una part de la feina de diputat sol ser una de les feines més desconegudes de la vida política. Pitjor ho tenen els regidors i regidores a municipis petits, que requereix una forta implicació amb poca projecció a l’esfera pública de la seva feina. Però la percepció del que fem els diputats està esbiaixada a la part “declarativa” de la nostra feina. Allò que fem al faristol, defensant una llei, una moció o una proposta de resolució o explicant els arguments per rebutjar-la.

En especial es posa molt èmfasi a les preguntes al govern que fan els portaveus i presidents i presidentes de grup i les rèpliques del govern. Es té un coneixement més ampli de la feina “declarativa” i discursiva dels diputats, ja que és més fàcil recollir-la a talls per la televisió les xarxes socials que una sèrie de feina de negociació, feina legislativa, o la feina de control, fiscalització i d’impuls al govern. Com també es desconeix la feina que fem els diputats de lidiar entre els diferents agents socials, actors, entitats i ciutadans que ens contacten o que contactem i que condicionen i milloren la nostra feina com a diputats.

Crec també, i això és culpa dels mateixos diputats, que no esmercem esforços en explicar tota la nostra feina, en part perquè la majoria no en tenim al cap que hem de fer aquesta difusió de la nostra feina, en part perquè ens pot fer vergonya i creure que és autobombo, en part perquè també ens veiem atrapats en l’espiral de voler donar informació més fàcil de consumir i això és a través dels nostres talls d’intervencions al faristol del Parlament o en Comissió.

Però no és una qüestió d’autobombo, sinó d’un dret que tenen els ciutadans i una obligació que tenim els càrrecs públics de “donar comptes” de la nostra feina, del que hem fet, i especialment del perquè ho hem fet. I per molt que hagi explicat a Twitter, crec que una petita recopilació dels principals temes que he portat és important que la faci. Durant aquest any i mig que he fet de diputat he portat 3 temes dels quals puc donar comptes. No entraré a escala microscòpica de cada proposta de resolució que he hagut de defensar o negociar a les comissions que hi formo part, perquè en lloc de fer 3 posts en faria un llibre petit (i molt avorrit), per tant aniré als 3 àmbits on he fet de portaveu: l’àmbit de les polítiques d’infància (com a portaveu de la comissió), a l’àmbit de l’habitatge i en l’àmbit antirepressiu dins de la comissió d’Interior i el ple.

Avui l’article anirà sobre la meva feina respecte a polítiques d’infància. Tot i que no és mèrit només meu, la feina de diputat és més feina d’equip que de llop solitari i he comptat amb l’ajuda de la Najat Dioutreich, la Jenn Díaz, l’Anna Caula i la Rut Ribas que va ser l’anterior portaveu d’Infància abans que agafés responsabilitats a la Mesa del Parlament. També amb l’ajuda de la Judit Calveras com a Relacions Institucionals del Departament de Treball Afers Socials i Famílies i l’ajuda de la Georgina Oliva, Secretaria d’Infància i Joventut. Sense oblidar-me de la Bàrbara Lligades tècnica del grup parlamentari.

Ponència de llei de maltracte infantil:

Un dels temes centrals aquesta mitja legislatura ha sigut el debat sobre la llei de Maltractament Infantil. Aquesta iniciativa la va presentar C’s i va ser votada per tots els grups, creant una ponència de llei. Una ponència de llei és una comissió on es debat la llei, primer es realitzen les compareixences i després es debat l’articulat de la llei abans de portar-lo a la Comissió de torn i després al Ple. És on es cuina la llei en essència. En aquesta ponència em va tocar fer de portaveu, i vam poder fer gairebé un centenar de compareixences d’experts i entitats. La gran majoria de grups vam arribar a la conclusió que NO era necessària una nova llei de maltractament infantil per diversos motius. La majoria de carències que es plantegen o bé depenen d’una modificació de la ley de enjuiciamiento criminal o del mateix codi penal, que són lleis en l’àmbit estatal, i on a més al Congreso està molt avançada una llei que porta dues legislatures debatent-se al voltant del mateix tema, amb capacitat de modificar el codi penal. Aquesta llei, a petició precisament d’ERC, fa que els delictes d’agressions sexuals contra infants no computi la prescripció fins que la víctima no compleixi els 30 anys, no els 18 com ara. Com també reduir les proves declaratòries de les víctimes ja que redueix la victimització secundària (on l’infant ha de recordar i explicar un cop i un altre la seva experiència traumàtica).

Del que hem tret molt clar és que cal desplegar la LDOIA, la llei bàsica de protecció a l’infant i l’adolescent de Catalunya és molt complerta i tot i que el govern ha desplegat una part important, aquesta llei encara no ha esgotat tot el seu recorregut. El consens que va portar a la seva aprovació i la potència d’aquesta llei la fa encara molt útil. És normal que els polítics patim d’adanisme i que crear lleis noves sigui una solució molt gastada, però en aquest cas, el que ens van dir la majoria de persones que van comparèixer era millor desplegar l’actual llei que crear-ne de noves o modificar l’actual. Per altra banda la proposta de C’s incloïa la creació de serveis que JA estan en funcionament, o protocols que JA són existents.

Per últim un dels punts forts de la llei era l’aposta pel model Barnahus o Cases d’Infants. Aquest model és un espai on l’infant que pateix violència pot fer tot el procediment de declaració, rebre atenció social i psicològica immediata i no ha de fer un circuit de l’hospital, a la comissaria, al jutge, repetint la mateixa declaració un cop rere un altre, i sense encara rebre cap mena d’atenció, i on el referent adult que li està atenent va canviant contínuament. Aquest model ja hi és contemplat també a la LDOIA i durant aquesta legislatura el Govern va desplegar una Casa d’Infants a Tarragona sota el model que Save The Children havia plantejat.

Per tots aquests motius, durant la feina a la ponència de llei vam instar a reorientar tot l’esforç, si haguéssim tingut temps d’arribar a la part d’esmenes a modificar tota la proposició de llei cap a un text que treballés més el desplegament de la IDOIA que una llei nova.

Combatre l’adultcentrisme en la crisi de la COVID:

Si alguna cosa ha alterat tota l’activitat política hi ha sigut la COVID, durant uns mesos ens ha alterat tant l’activitat parlamentària que hem hagut de reinventar-nos temporalment. Una de les feines que vam fer en la primera onada va ser estar en contacte amb entitats dels nostres àmbits mitjançant reunions digitals. Vam mantenir reunions amb Save The Children o Unicef, entre altres entitats de l’àmbit de la infància. I un dels principals temes que ens van plantejar es que totes les polítiques que s’estaven fent per combatre la COVID eren adultocèntriques. Les normes eran molt més restrictives pels infants i adolescents que pels adults. Durant dies no en podien ni tan sols sortir al carrer, mentre que els adults, com a mínim ens deixaven sortir a comprar, i a les mascotes ens deixaven passejar-les. Els infants van patir més que cap altre col·lectiu el primer confinament, demostrant-se després ser el col·lectiu menys vulnerable i a més el que menys contagiava. Per altra banda el tancament d’escoles va ser demolidor per als infants, especialment els de classes treballadores i més desafavorides. Per aquesta raó, tant en les propostes de desconfinament i en el treball amb entitats i govern vam estar pressionant per un canvi en aquesta visió adultocèntrica. Part de la feina va ser traslladar les demandes de les entitats al Govern, però també aliats amb els responsables d’infància dins del Govern, fer de lobby proinfància en tots els espais. Gradualment la visió de la crisi va sortir del seu adultocentrisme i tant el desconfinament com les noves onades s’han anat afrontant incloent l’interès dels infants.

També l’efecte de les inversions del govern en les mesures extraordinàries per afrontar la COVID també han inclòs una lectura del seu impacte en infància. Com també la dèria del govern de fer les escoles un espai segur i mantenir-les obertes. També vull incloure les gestions fetes amb el departament de Treball i Afers Socials, la CCMA i la Secretaria de Difusió del Govern per a mantenir una especial atenció en la difusió de continguts durant la pandèmia orientats cap als infants, tant al voltant de programes com l’InfoK, el qual crec que hem de felicitar tots i que va ajudar molt als infants a poder afrontar la pandèmia amb molta més comprensió i resiliència. Vam realitzar gestions per intentar perllongar el InfoK durant el Juliol, però les gestions van arribar tard i ja la plantilla s’hi havia distribuït per altres serveis d’informatius, tot i l’esforç que van fer des de la direcció de TV3.

Una altra necessitat era difondre el telèfon “Infància Respon”. Un dels riscos del confinament és que els mecanismes de declaració i identificació dels infants i adolescent que pateixen maltractament o abusos dins de l’entorn familiar, com pot ser l’escola, no en podien accedir. La convivència amb el maltractador durant 24 hores incrementava el risc de patir més episodis d’abusos i maltractament, i igual que s’estava fent amb el telèfon i mail de denúncia per a dones víctimes de violències masclistes, també calia una difusió d’aquest telèfon als mitjans de comunicació, al final vam tenir una campanya a mitjans difonent el telèfon “Infància Respon” que no només tenia la intenció de recordar aquest servei als infants sinó d’alertar d’aquest risc a la societat que també poden fer aquesta feina de vigilància i advertiment de possibles situacions d’abús.

Analitzar l’impacte de les inversions públiques en clau d’infància: 

Potser és una de les feines més petites, però potser amb més impacte de les que en aquest àmbit hem impulsat. Unicef va presentar un model de càlcul de la inversió pública en els infants. Fins ara tots els càlculs només incloïen o bé les polítiques de protecció a la infància (de fet aquelles més centrades en els 15.000 infants i adolescents més vulnerables de la nostra societat i que tenen algun tipus de protecció directa de la DGAIA), en polítiques d’acollida i adopció, o bé les ajudes directes a famílies per infant a càrrec. Aquesta és una visió molt limitada de les polítiques públiques, ja que deixa de banda totes les inversions en educació, en pediatria, en urbanisme, en espai públic o en polítiques indirectes de suport a les famílies com les d’inserció laboral. Com si els infants no fossin part de la societat o com si visquessin en bombolles aïllades de les seves famílies. Aquesta forma de no calcular l’impacte de polítiques en infància no només és una forma d’ignorar als infants als pressupostos sinó que al no fer-ne el càlcul d’impacte, polítiques concretes, com les dels ajuts durant la Covid o les inversions en determinats sectors (com el de salut) podien deixar de banda el seu impacte en els infants. Els infants segurament siguin el col·lectiu que no té lobbys ni veus organitzades (a diferències dels adolescents més grans i dels joves, o evidentment dels adults). Durant la crisi de la Covid tot sector social i econòmic ha tingut veu per reivindicar ajudes o protestar de com s’han vist afectats per les restriccions, tots, excepte els infants. Per tant aquesta pressió al Departament d’Economia (que van entomar amb bona voluntat), ha permès que tant els pressupostos del 2020, com totes les polítiques realitzades per afrontar la crisi, hagin tingut contemplat el seu impacte en la infància.

Ser una veu més pressionat per l’obertura d’escoles:

Tot i que aquest àmbit ha sigut molt més treballat per la nostra portaveu d’educació, la Mònica Palacín, des d’Infància hem fet de lobby intern a favor de mantenir les escoles obertes i hem sigut part d’aquesta pressió interna al govern perquè es mantinguin. L’esforç, la feina concreta de fer-ho és com dic dels companys i companyes de la comissió d’Educació i en especial de la Mònica Palacín per un costat, i per l’altre del Govern i la conselleria d’Educació. Però val a dir que des d’Infància ens hem convertit en un petit lobby que constantment ha defensat aquesta posició en totes les reunions internes i externes. Els motius per mantenir obertes les escoles els vaig resumir en aquest fil de Twitter, que desgranaré en un parell d’eixos:

  • De moment i pel que sabem fins ara de la malaltia, l’impacte de la COVID o la capacitat de transmissió dels infants cap a adults i entre infants és molt inferior a la transmissió adult-adult o l’impacte de la malaltia dels adults. Per tant els efectes reals en contenir la malaltia per tancar les escoles és marginal.
  • Les mesures per obrir les escoles a Catalunya són de les més dures a Europa: ventilació obligatòria, mascareta totes les estones, grups bombolla, que per exemple són mesures no es donen a països com UK o Alemanya. Per altra banda el control del col·lectiu d’infants i adolescents escolaritzats i dels treballadors de l’educació va molt més enllà del de qualsevol altre col·lectiu social, excepte potser el de sanitaris i persones a les residències.
  • L’impacte de la no presencialitat ha sigut terrible, especialment entre els infants i adolescents de rendes més baixes. L’impacte psicològic i de desenvolupament de la socialització, però també en endarreriment de coneixements i desenvolupament educatiu ha demostrat ser més alt del que es pensava i en alguns casos irrecuperable. Especialment entre els alumnes de rendes més baixes que no tenen els recursos familiars ni culturals per poder seguir la formació al mateix ritme per manca de suport familiar i de l’entorn. Fins i tot amb tots els recursos materials, la tele formació tindria un biaix desfavorable a les rendes més baixes.

Les fonts d’aquests arguments les trobareu al fil de twitter, per si en voleu cercar-les. Per aquest motiu hem fet bandera des d’Infància de l’obertura de les escoles, i estem molt agraïts a la feina dels nostres companys d’educació, dels professionals i en especial dels mateixos infants i adolescents que han mantingut una disciplina en mantenir les mesures de mascareta i distància molt més alta fins i tot que entre els adults.

 

I fins aquí arriba el fet de donar comptes de la feina com a portaveu d’infància. No és exhaustiva i de ben segur que en podria haver fet més, però resto a disposició als comentaris d’ampliar i aclarir tot el que calgui.

2 comentaris a “Donar comptes de la feina de diputat, part 1: Feina com a portaveu d’infància

  1. Pingback: Donar comptes de la feina de diputat, part 2: com a portaveu d’habitatge primera part, la lluita per una llei de control de lloguers | Observatori de ciberpolítica

  2. Pingback: Donar comptes de la feina de diputat, part 3: Feina com a portaveu d’habitatge | Observatori de ciberpolítica

Deja un comentario