Donar comptes de la feina de diputat, part 2: com a portaveu d’habitatge primera part, la lluita per una llei de control de lloguers

Pla obert de diversos diputats aplaudint després de l’aprovació de la llei de regulació del lloguer el 9 de setembre del 2020.

Segueixo amb la feina de donar comptes de la meva feina com a diputat. Ja vaig explicar en el primer article la meva feina com a portaveu d’infància al Parlament, com aquesta feina sempre és una feina d’equip i la necessitat d’explicar no només el que votem, sinó el perquè prenem les decisions que prenem.

Com que la feina com a portaveu d’habitatge ha centrat gran part de la meva tasca com a diputat, en faré més d’un article.

Crec que primer de tot vull comentar que aquesta feina és una feina d’equip, que sense el suport tècnic d’en Joan Masferrer per una part i d’en Jaume Martorell i la Mercè Espasa de l’equip tècnic del grup municipal la meva feina no hagués pogut avançar. També en l’àmbit polític vull destacar el suport de la direcció del grup parlamentari, que m’hi ha recolzat en tot moment, fins i tot quan he plantejat tirar enrere alguna proposta sorgida del Govern, o he demanat més temps per valorar alguna proposta del Departament de Territori. Poder treballar amb aquesta cobertura és un luxe.

Per altra banda també vull destacar l’ajuda del nostre portaveu a la comissió de Territori (d’on pengen les polítiques d’habitatge), en Marc Sanglas, i la confiança que ha tingut i el suport a la meva feina a la Comissió, com la resta de companys de la Comissió, el Cesco Vilaplana, en Ferran Civit i la Irene Fornos. De fora del grup parlamentari vull destacar l’Eva Baró, actual regidora de l’ajuntament de Barcelona, però que va ser la portaveu d’habitatge al Parlament abans de traspassar-me aquesta tasca, em va deixar deures per fer, però també projectes per tirar endavant i especialment un dinamisme i una empenta que m’ha ajudat a impulsar la meva feina a l’àmbit de l’habitatge. Vull parlar també de la consellera Ester Capella i el cap de relacions institucionals de la conselleria de justícia, l’Èric Gómez. De la primera vull destacar la capacitat d’estirar les competències en dret civil català per impulsar el que potser és una de les lleis més importants d’aquesta legislatura, i també ser cabuda tot i que la llei va ser derrotada, insistir i aconseguir els suports per tirar-la endavant un any després, a l’Èric la transparència i complicitat que ha permès que la tasca parlamentària i la de govern en l’àmbit dels Decrets i lleis que impulsava la conselleria de Justinià anéssim molt coordinada.

Per últim i no menys important, l’àmbit d’habitatge requereix molta substància grisa al darrere, i sense la que aporta la gent de la sectorial de territori d’ERC hagués estat molt venut. En especial vull agraïr a l’Eva Baró, al Josep Boronat, en Francesc Sutrias, el darrer un dels factòtums en què ERC pugui tenir un discurs d’habitatge molt elaborat i com no, la Silvia Casola, la membre de l’executiva d’ERC que ha fet funcionar totes les peces ben coordinades.

En aquest article només em centraré en la llei de control de lloguers, ja que sinó en faria un article excessivament llarg referit a tota la meva tasca com a portaveu d’habitatge.

La lluita per una Llei de control de preus de lloguers. La primera reunió que vaig fer en l’àmbit de l’habitatge com a diputat, va ser una reunió amb tots els grups parlamentaris excepte PP i C’s, amb el Sindicat de Llogateres on defensava la proposta del Departament de Justícia sobre una proposta de modificació del codi civil català per a establir un control al preu de lloguers. Aquesta reunió va ser terrible, on només els grups de govern defensàvem la proposta i vam rebre la crítica de tothom. La proposta va ser rebutjada pel Parlament i crèiem que quedaria aparcada com una derrota del Govern. En tot cas, les circumstàncies van canviar, a causa de altres temes com desnonaments, lluita contra fons voltors i la negociació del Decret 17/2019 (del que parlaré després), la relació i confiança amb el Sindicat de Llogateres i amb altres actors de l’àmbit de l’habitatge van millorar. Es va crear un marc de més confiança entre Justícia, el grup parlamentari republicà i els actors socials de l’habitatge. Aquest marc va facilitar el treball entre Justícia i el Sindicat de Llogateres per renegociar una llei de control de preus dels lloguers que facilités també un acord no només amb ERC i JxCat, sinó que inclogués a Comuns i CUP i potser el PSC, i per tant facilités tenir aquesta llei. Durant la pandèmia Justícia i Sindicat de Llogateres, amb el vistiplau continuo de Territori, van estar negociant aquesta llei, i abans de l’estiu la tenien enllestida, i comptava en principi amb el suport suficient per tirar-la endavant. Fins llavors la meva feina era anar veient alguns dels esborranys i rebre el feed-back dels diversos actors de la negociació, però sense entrar en la negociació per evitar dificultar-la o complicar-la. L’acord per tirar endavant la llei era fer-ho des del Parlament en lloc d’un Decret de Govern. Em va tocar fer les gestions per registrar la proposta de llei, cercar la signatura dels portaveus de grup, i aconseguir que la Mesa del Parlament entrés la llei en el darrer ple del Parlament abans de les vacances d’estiu, i que entrés amb caràcter d’urgència. Aquest tipus de gestions són bastant invisibles, però sense aquest seguiment la llei no hagués entrat al ple, ni s’hagués debatut, i no hagués quedat llesta per ser votada al primer ple de setembre. En principi comptava amb el suport de JxCat i del Departament de Territori, però tot va saltar pels aires, ja que Territori es va desmarcar i va forçar al grup de JxCat a trencar l’acord, presentant 8 esmenes a la seva pròpia llei. Durant dos mesos va semblar que no tindríem llei, i em va tocar ser part de la negociació d’aquesta llei i el principal defensor (ja que era una iniciativa de govern, però no comptava amb el suport d’uns dels grups de govern) de la llei des del Parlament. Articles a premsa, pressions de les entitats socials, un agost on JxCat no retirava les esmenes i la resta de grups que hi donàvem suport a la llei (ERC, Comuns i CUP) no les admetíem perquè aquestes esmenes treien tota eficàcia a la llei, trucades, reunions, i arribem al setembre amb la llei en l’aire. El ple on es debat la llei al setembre s’apropava i no teníem l’acord. Dos dies abans del ple fem una reunió al vespre on intentem aconseguir un acord amb JxCat, però a darrera hora, quan semblava tancat, la direcció del grup i Territori el tiren enrere perquè troben insuficients les cessions que el Sindicat de Llogateres, Justícia i la resta de grups parlamentaris fèiem per encaixar dues de les esmenes de JxCat. Tot i això a darrera hora, 30 minuts abans del termini de presentació de modificacions d’esmenes, arribem a un acord per acceptar dues esmenes modificades i les presentem a correcuita, just pocs minuts abans d’iniciar el debat final de la llei.

Val a dir que la història de la llei potser acaba aquí per alguns dels diputats. Però no pel Govern, que ha de desplegar-la, i una de les coses que poden fer els diputats de Govern i no tant fàcilment els de l’oposició és fer seguiment d’aquesta llei. Una part del debat de la llei era també teòric i científic. A la meva intervenció vaig citar alguns articles que rebutjaven el que diu l’economia lliberal convencional en contra de qualsevol proposta de regular els preus de lloguer. En tot cas, seguint la ciència, aquesta ens diu que tota proposta de control de lloguers cal fer-li una evaluació contínua dels seus efectes al mercat, tant de positius com de negatius, per evitar que tingui efectes contraris als que el legislador pretén. Tot i confiar que la llei tindria efectes positius al evitar la bombolla especulativa que s’estava donant (amb pujades del lloguer per sobre del creixement dels salaris i del PIB, tot i l’increment de l’oferta de lloguer), vaig demanar al Departament de Justícia i d’Economia que ja de partida es fes una planificació de l’evaluació de la llei que vagi més enllà de la comissió d’avaluació que la pròpia llei contemplava. Aquesta gestió va portar a que els tres departaments implicats encarreguesin l’avaluació de la llei d’una forma científica a Ivalua. Altre qüestió ha sigut fer seguiment de com la llei s’ha anat aplicant, per un costat fer un seguiment sobre quina estrategia seguiria Consum per a fer l’aplicació d’informació i sanció dels incompliments de la llei, i vam aconseguir el compromís de que aquesta feina es fes amb caràcter d’urgència avançant-se als calendaris ordinaris que farien amb qualsevol altre llei, per altra banda vaig fer un seguiment per diverses queixes d’alguns API de disfuncions en l’aplicatiu de Territori sobre el càlcul de l’índex de preus de lloguer. Tot i que han anat corregint les errades, serà una feina contínua per intentar que l’aplicatiu pugui construir un índex de preus de lloguer relacionat amb els preus de mercat però a l’hora reflecteixi la realitat de cada habitatge. La complexitat d’aquest índex que intenta reflectir informació del mercat i la diversitat de tipus d’habitatge fa que hagi de ser ajustat contínuament. Una altra feina ha sigut defensar-la entre els seus retractors. La legislació sobre habitatge ha tingut durant moltes dècades com a úniques veus els promotors i els intermediadors a més dels col·legis d’advocats. La veu organitzada dels qui no poden accedir a l’habitatge va començar a ser escoltada més enllà de les associacions de veins (i per tant dels alcaldes i regidors) a partir d’inici de la dècada del 2010, i en especial els darrers anys que el Sindicat de Llogateres ha donat veu al col·lectiu de llogaters. Per això la legislació ha tingut sempre un biaix a favor dels API i dels promotors. En aquest sentit la llei de lloguers l’entenc com una eina de compensació de dècades de legislació esbiaixiada, amb el que ha provocat cert rebuig per part dels API i promotors d’aquesta llei. Al menys des del meu grup hem hagut de donar la cara, explicar-la, defensar-la i escoltar als qui s’oposen, i parlar amb alguns mediadors per a que l’apliquin (els portals i els API tenen l’obligació de publicar el preu de referència de lloguer amb cada oferta, per exemple). No es tracta només d’escoltar i intentar convencer de la bondat de les lleis, sinó tenir en consideració les pors que es transmeten sobre posibles efectes negatius, i per tant estar alerta per corregir aquests efectes o la mateixa llei si fos necessaria (d’aquí que l’avaluació que hem encarregat serà molt important).

Deja un comentario