Setmana del llibre prohibit

Mireia envia el meme “La semana del libro prohibido” on ens insta a mí i a un parell d’incauts més a escollir un llibre per llençar a la foguera i altre que salvaríem encara que la seva naturalessa provocativa o subversiva ens fes voler cremar-lo.

No soc molt de contestar memes, no m’agrada que algú em digui que vol conèixer quin va ser el meu primer petó, el llibre que estic llegint o si m’agrada la ceba o l’all. Però hi ha alguns memes que em semblen interessants, com aquest.

Com que soc un lefty molt convençut escolliré un llibre que llençaria a les flames d’esquerres i altre de dretes que el salvaria encara que el que digui no hi estigui del tot d’acord.

A la foguera!!!

El llibre que llençaria a la foguera si fos d’aquests, encara que la meva natura és la de trobar moltes coses bones en idees absurdes i per tant no cremaria res, és el llibre de Lyotard “La condició postmoderna”. Aquest llibre deificat i adorat pels postmodernistes, els crítics de la nova esquerra i gairebé tots els que volen enfrontar-se a la ciència en qualsevol de les seves formes, ha portat molts mal de caps al pensament modern i postmodern.

I la culpa no és del genial Lyotard, aquest home va reflexar una crítica molt forta a l’anàlisis marxista i al materialisme, i en part una bomba dirigida cap a les ciències socials i el seu caràcter de ciència. Com tots els postmoderns postulava un cert relativisme epistemològic i evidenciava que tot coneixement no deixa de ser una construcció social i una convenció fruit del consens dels “erudits”.

Aquesta idea de per sí no és dolenta… És bó valorar si el que anomenem ciència pot ser considerat un coneixement fixat, i si això que anomenem ciència és tan inamovible com sembla. Aplica’t a la ciència econòmica permet deixar per terra desde la praxeologia a l’anàlisis marxista ja que tots dos són molt deterministes (i bastant incompatibles amb les observacions reals). Això permet destruir dogmes i sistemes dogmàtics i intransigents (com l’ultraliberalisme o el socialisme marxista), basats en el que es considera “científic i inamovible”, permet lluitar contra el poder i el convencionalisme, permet lluitar contra la tradició o el que deia Galbraith “pensament convencional”.

El postmodernisme de Lyotard a més ha portat a que els valors postmaterialistes siguin reconeguts i considerats en la nostra societat. Això és bó. Com també introduir un cert excepticisme i relativisme respecte al determinisme tecnològic i el cientificisme, respecte als valors de la modernitat i la dictadura de l’hiper-racionalisme.

Ara bé, aquest efecte positiu del postmodernisme ha tingut fills bastards molt desagradables. Per un costat tot el món oscurantista s’ha aferrat a les tesis de Lyotard contra les ciències socials i les han volgut aplicar com un calc a les ciències físiques. Un error molt greu, si en sociologia o en psicologia podem considerar molt qüestionable les tesis socioconstructivistes i creure que són molt millor les tesis conductistes per explicar el comportament electoral, en canvi no podem considerar que el misticisme és una bona alternativa a l’electrodinàmica per predir el comportament d’una partícula a un acelerador de partícules. És veritat que les ciències físiques són un constructe social, que “el model” no podem dir mai que sigui “la realitat”, sinò una eina per descriure-la i que provablement la realitat s’asembli molt al model. Es bó que ens ho recordin, sobretot als que facin divulgació científica, per evitar transformar el coneixement científic en cientificisme.

Però el que les ciències físiques tenen i no tenen les ciències socials (al menys no de forma tan radical ) és la dictadura de l’experiment. Encara que Lyotard fins i tot posa en qüestió el “mètode científic”, és molt difícil trobar que qualsevol altre forma de construcció del coneixement humà tingui cap petita possibilitat de ser molt més efectiva i potent que el mètode científic per descriure el món físic.

Una cosa és fer un qüestionament filosòfic que ajudi a mantenir una sana actitut oberta i una constant atenció al dubte raonable, una altre és renunciar a qualsevol coneixement racional i considerar que la maguferia és tant valuable com la ciència empírica. Ho sento molt, però els fills bastards oscurantistes de Lyotard donen molts vots per portar el llibre a la foguera. Donar una justificació racional als predicadors de les “ciències alternatives”, és una locura i ajuda a continuar mantenint al èsser humà en un estat premodern en la seva visió de la realitat. Lyotard és molt bó per al que ja ha fet un pas en el coneixement científic, és absolutament demoledor per a qui la ciència se li entravanca: li justifica una acció psicològica molt humana. Aquesta és el rebutjar entendre la ciència (que és un exercici intelectual molt gran) i optar per descripcions mitològiques molt més fàcils d’asumir.

Això també es trasllada a les ciències socials: una absència de jerarquies en el coneixement i un relativisme epistemològic brutal. Porta a que gent molt inteligent es negui a que la ciència econòmica ha de descriure quelcom que s’assembli a la realitat i practique praxeologia enlloc d’economia, portant un bonic model que només existeix als mocadors de paper on han sigut dibuixats (aquí podem trobar perquè els ultraliberals es neguen a aceptar que el model que millor descriu els mercats laborals per la majoria de perfils i treballadors és el d’empleador monopsonista i no el del mercat perfecte). A més, l’absència de jerarquies porta a que la gent tingui una bona empanada mental. Podem donar més validessa a un argument donat per un tio (jo mateix) a un blog que a una dada oficial d’un centre estadístic seriòs. O podem valorar que un article d’un senyor que no té rellevància a la geofísica, però que sap de geografia posi en qüestió tot el que es publica al Geophysical Research Letters.

El relativisme i la desvaloració de les jerarquies cognitives és un altre fill bastard de Lyotard que fa que el seu llibre també tingui més punts a anar a les flames.

Indultem a Hayek…

“Camino de servidumbre” és un clàssic entre els clàssics dels llibres de divulgació del pensament econòmic. És el mantra bàsic de qualsevol que es vulgui dir “liberal”. I per mí un llibre clau per al que vulgui estudiar el pensament polític modern. Encara que sigui el llibre clau per a tot ultralliberal que es precii per mí no deixa de tenir punts forts i rellevants. Per a un esquerranista li permet entendre que no tot ha de ser estat. Que de fet, hem de confiar molts cops en la iniciativa privada i permetre que la gent també tingui incentius i faci una miqueta la seva. Però també és un llibre que et dona inmunitat contra el pensament del laisserz-faire i les justificacions neolliberals de que no cal controlar. De fet, si algú es troba vigent avuí és tant Keynes com les versions del lliberalisme que reconeixen a l’estat com el paper compensador dels mercats. Avuí on els socialdemòcrates estem recollint donacions per portar-li a les tombes dels ultralliberals làpides que diguin “There is not self regulation of the markets, moron!!!”, Hayek és un bon referent. Recorda que hi ha àmbits on és l’estat que ha de fins i tot planificar. Encara que “Camino de servidumbre” és un llibre en contra de l’estatisme és també un llibre en contra de l’ultralliberalisme. Permet extreure lliçons i reflexions que et guareixen dels pecats de joventut del bonisme, i també permet donar arguments fins i tot des de la perspectiva lliberal que una societat molt desigual, on només l’aprofitament salvatge de l’home per l’home sense cap força que ho compensi (que és el que propugna l’ultralliberalisme) és troba molt a prop de la barbarie.

Per això ficaria la mà en la foguera per rescatar “Camino de servidumbre”, encara que aquest llibre a grans trets té idees que no comparteixo.

El meme li envio a Citoyen, Júlia, Geografo Subjetivo, Franesco , Pere i Joan.

3 comentaris a “Setmana del llibre prohibit

  1. Dijo Stephan Zweig: “Quien empieza quemando libros, acaba quemando hombres.” Hay cosas que no deben alentarse ni siquiera como simulacro.

  2. Pingback: La Ley de la Gravedad » Blog Archive » Semana del libro prohibido and so on

Deja un comentario